“No hi estem acostumats a parlar d’espiritualitat”. “Avui diré coses que a alguns els molestarà molt”. L’inici del #trinxat amb en Raimon Ribera albirava amb el que després es va convertir: un debat de molt nivell sobre un tema que no estem acostumats a parlar-ne des d’una perspectiva ordenada, no gosaria dir científica. Com va dir en Raimon per acomiadar-se “calia molt coratge per acceptar parlar d’espiritualitat”
La 26ena edició del #trinxat va reunir els sospitosos habituals de l’equip de #trinxat-residents Agustí López, Ana Tarragona, Bernadette Farriol, Ernest Benach, Jaume Batista, Lluis Palleja, Marc Arza, Xavier Menduiña, Xavier Plana i com a #trinxat-convidats Jordi Lamas de CUMESA, Jaume Amat de Bioemprèn, Enric Queralt de FITA10, Núria Anguera arquitecta, Montserrat Barniol i Laia Sucarrats de #LluçanésActiu i #elsarró, Joan Josep Mestre de l’Ajuntament de Valls, Àngels Orduña de Building Connections i Joan Castillo d’eure-k.
A continuació us deixo les vint tesis que en Raimon Ribera ens va preparar i que també podeu llegir al seu blog Aglapertu.
- No hi pot haver espiritualitat al segle XXI sense assumir les aportacions culturals del segle XX (ciència, psicologia, historia, filosofia, art…) No es pot fer espiritualitat contra la modernitat.
- Dos conceptes ben intencionats creen confusió: el d’intel•ligència espiritual i el d’espiritualitat laica. L’espiritualitat no és una facultat més del nostre cervell, ni tan sols la més sublim. I no hi ha espiritualitat sense referent religiós. No és encertat insistir en voler una espiritualitat desvinculada de les religions. No hi ha religió sense espiritualitat, ni espiritualitat sense religió. L’espiritualitat es diferencia de les religions però no se’n desvincula.
- L’espiritualitat no és una dimensió més de l’humanisme. Es pot ser plenament humà sense “connectar-se” al món de l’esperit. No és un requisit obligatori per a la plena humanització. Quan parlem d’humanització, de maduració, de plena realització, de ple desplegament del nostre potencial, de viure amb més consciència, direcció, saviesa i compassió, d’estar en pau, parlem d’humanisme. Quan parlem de l’experiència del contacte amb el misteri, de l’obertura al desconegut, de l’anul•lació de l’ego, de l’accés a dimensions que van més enllà de la raó, parlem d’espiritualitat.
- L’experiència espiritual és una mena de ressonància entre l’interior i l’exterior. Ni només a dins, ni només a fora, sinó una vibrant sintonia que es dóna en moments puntuals, moments de manifestació. Aquesta ressonància és tan poderosa que té la capacitat de fer enretirar el jo, fent que la manifestació ocupi el seu espai. El què es manifesta no sabem què és, només copsem que hi ha manifestació.
- La ressonància espiritual és puntual, fugissera, incontrolable, improgramable. No es dóna quan un vol, es dóna quan es dóna. Podem preparar entorns que l’afavoreixin, però res no garanteix que arribi, que es produeixi. El que en un moment és vehicle, en un altre moment no ho és. El que per a una persona és vehicle, no ho és per una altra. No podem dir: “aquesta música és espiritual”; només podem dir “en aquell moment i per a aquella persona, aquella música va ser espiritual”. I el mateix passa amb un quadre, amb un text, amb un símbol, amb un paisatge, amb una llum.
- És important no confondre “espiritual” amb “emocional”. “Espiritual” no vol dir “quelcom capaç de generar una emoció intensa (sigui d’alegria, de tristesa, de plaer, de solemnitat…). Per tal que quelcom sigui “espiritual” ha de tenir alguna cosa més. Però no sabem ben bé què. No sabem dir què converteix quelcom en “espiritual”, no sabem què és el que permet “llegir entre línies”.
- L’espiritualitat és un desafiament a la condició humana. No tothom, ni sempre, se sent interpel•lat per l’esperit; però algunes persones, en alguns moments, experimenten que l’esperit és fonamental, que és decisiu per a les seves vides. La naturalesa d’aquesta experiència és tal que tothom la pot experimentar en qualsevol moment, no hi ha criteris ni condicions, ni exclusivitats ni predeterminacions. Als interpel•lats, l’esperit els commou, els trastorna i els porta a viure de manera diferent, unes vegades de forma molt visible i altres de forma més subtil. L’esperit els porta a obrir-se, a posar-se en funció d’ell, a deixar-se condicionar per ell, i això es fa lliurement, sense imposicions, perquè sí. L’impacte és radical, absolut, profund. Obrir-se a l’esperit, optar per ell, es viu com un fenomen de “si o no”, no es pot accedir “una mica” o “molt” a l’esperit: o entra en joc o no ho fa, o ressona o no ressona. Pot ser una explosió silenciosa, viscuda en la intimitat de la pròpia consciència. Pot passar per moments de foscor o de desorientació. Pot ser una vivència molt conscient i precisa o més aviat un rerefons intuïtiu amb contorns poc definits. Però quan es dóna, reorienta la pròpia actitud vital de fons. El joc a dues bandes entre l’ésser humà i el món es converteix en un joc a tres bandes entre el món, l’esperit i l’ésser humà.
- Per treballar l’espiritualitat cal haver decidit lliurement viure la vida en funció de l’esperit. Haver triat l’opció de posar la vida al servei d’una cosa que ens supera i se’ns escapa, però que es viu com a fonamental. Treballar l’espiritualitat és alhora l’anhel i la recerca d’alguna cosa inabastable i la construcció d’una vida diferent, d’un món diferent. És percebre la realitat de manera diferent. Res obliga a fer-ho: es fa perquè es vol, perquè es decideix fer-ho, des de la més plena llibertat. S’intenta construir un projecte de vida vertebrat per l’esperit, amb l’esperit com a referència central; s’intenta materialitzar l’esperit, donar-li cos, encarnar-lo, manifestar-lo, convertir-lo en gest vital, aplomador secret de la pròpia identitat personal, orientador del propi itinerari, generador de la pròpia existència com a éssers amb propòsit.
- Treballar l’espiritualitat no és acumular coneixements, ni emocions, ni pràctiques rituals. No és acumular valors, ni conviccions, ni creences, ni adhesions. No és acumular experiències paranormals (pressentiments, invocacions als esperits, coincidències, visions, etc.). Ni teràpies (naturistes, homeopàtiques, d’acupuntura, etc.). Ni acumular estats d’ànim exaltats, ni estats alterats de consciència. De vegades pot incloure algunes d’aquestes activitats o ser-hi al darrera, però sense identificar-se amb elles. El treball de l’espiritualitat ve facilitat per la gran quantitat de mètodes, pràctiques i símbols que les tradicions religioses han acumulat durant mil•lennis. La meditació, les pràctiques de silenci, els exercicis de ioga o tai-txi, les oracions, els rituals i litúrgies de tot tipus, les pràctiques ascètiques, els exercicis espirituals, la vida eremítica i monàstica, el treball dels textos clàssics, les músiques sagrades, les imatges i els temples i un llarguíssim etcètera ofereixen un ampli ventall de possibilitats. L’habilitat és saber trobar aquelles que resulten profundament significatives per a cadascú en cada moment. En aquest terreny, la quantitat de llibres, revistes, webs, cursos, experts de tot tipus, és notable; i la dificultat de trobar un itinerari fecund entre tanta abundància i desigual nivell de les propostes (algunes dubtoses o fins i tot pernicioses) és tot un repte.
- Actualment és complicat pensar l’espiritualitat perquè tradicionalment l’espiritualitat s’havia viscut i formulat en marcs mentals mítics (o sigui aquells on l’eix central no és el raonament deductiu, l’anàlisi racional, sinó una narració, una història, un conte que configura el pensament i commou el cor, impacta). I en canvi la modernitat comporta l’hegemonia de la racionalitat sobre el mite, introduint-nos en un marc mental diferent.
- Què hem de fer amb els mites en aquest nou marc mental? Ni considerar que han de desaparèixer, ni considerar que poden continuar sent hegemònics i configuradors bàsics dels esquemes mentals, sinó considerar que la raó és hegemònica però que els mites poden continuar tenint un paper específic, no com a configuradors del pensament però sí com a commocionadors del cor i per tant com a condicionadors del comportament.
- És possible separar espiritualitat i mite? Per a alguns ho és, i això els permet abandonar, ignorar el mite i considerar que es manté l’espiritualitat. “Som espirituals però no som religiosos” és una formulació habitual del tema. Llavors l’espiritualitat passa a ser una dimensió racional de la persona que mira de cultivar al màxim la seva sensibilitat i els seus valors. L’espiritualitat passa a ser un compendi de sensibilitat a la natura, de sensibilitat a l’art i de sensibilitat moral, compendi que dóna qualitat i gruix a la vida de les persones. No fa falta cap obertura al misteri ni a cap dimensió que vagi més enllà de la raó. D’altres, en canvi, considerem que l’espiritualitat és una dimensió irracional, o a-racional, o pre-racional, o post-racional, però certament no racional (ni raonable), que només es pot vehicular a través del mite. Sense el llenguatge mític no es pot parlar d’espiritualitat. Amb plena consciència del caire simbòlic del mite, i de que és un fruit de la creativitat humana. L’espiritualitat no ens ve de fora (tot i que de vegades es fa servir aquesta imatge per subratllar la seva estranyesa), però tampoc no és el fruit d’una elaboració racional. És un tipus de narració commocionadora peculiar i insubstituïble. I com que en el marc mental modern ja no podem crear nous mites (hem perdut la innocència mítica, la capacitat de crear mites), hem de recórrer als antics mites (per sort, rics i abundants) per a poder continuar gaudint d’aquesta commoció.
- Poden els mites continuar commocionant tot i que es tingui consciència de la seva naturalesa simbòlica (no descriuen fets, no són narracions d’esdeveniments històrics objectivament constatables) i del seu caràcter de creació humana? Hi ha qui creu que no, que només poden commoure si te’ls prens literalment, com a descripcions de fets reals, d’esdeveniments històrics constatables. Si no creus que “allò va ser així”, que “era real”, no et pot impactar. Nosaltres creiem que sí: igual que una pintura de fa 800 anys ens pot commoure, els mites ens poden continuar commovent tot i que siguem conscients del seu caràcter de creació literària humana. Vivim els mites com vivim les obres d’art: ens hi interessem i ens deixem impactar per ells.
- Si no hem estat educats en els mites, si la nostra situació emocional no ens hi fa sensibles i si no ens interessem per conèixer-los, no hi ha possibilitat de ser impactats per ells. I de vegades confonem aquesta ignorància amb la inoperància o no validesa dels mites.
- Si no considerem possible treballar l’espiritualitat sense recurs al mite, tenim tres opcions. La primera és situar-nos en una posició d’equidistància respecte a totes les tradicions mítiques i pouar de totes elles d’una manera semblant. La segona és considerar que n’hi ha una que, per tradició històrica, ens és més propera, i centrar-nos en ella. En el cas de Catalunya, aquesta tradició és el cristianisme. Això voldria dir apropar-nos-hi, conèixer-lo, deixar-nos impactar per ell i educar els joves en el coneixement i impacte d’aquesta tradició. I la tercera és, ni que sembli paradoxal, mirar de fer ambdues coses alhora.
- Què vol dir apropar-se a la tradició cristiana? No vol dir considerar-la com la tradició veritable (totes les grans tradicions ho són) sinó com la tradició que ens és històricament més propera. Això comportarà ser conscients que el mateix nucli central del cristianisme és una indestriable barreja d’història i mite, i assumir la possibilitat que el que tenim per component històrica poui en la trajectòria de diferents personatges, amb un de central o no, i assumir sense tensió la possibilitat que tot sigui construcció mítica. Vol dir, un cop assumit això, mirar de conèixer la vida de Jesús segons els evangelis, el seu missatge i les grans imatges que s’han anat construint al seu voltant (anunciació, naixement, bateig, transfiguració, rams, santa cena, via crucis, crucifixió, descendiment, resurrecció). Vol dir conèixer-les nosaltres i, si ens semblen prou rellevants, educar en elles als infants.
- Cal diferenciar coneixement i creença. L’esperit (Déu, si ho preferiu…) no el coneixem, hi creiem; no és un objecte per a la nostra anàlisi racional, sinó una manera de parlar de la nostra experiència del món i un referent simbòlic que orienta la nostra vida. Cal evitar parlar de l’esperit, de Déu, com si fos un objecte de coneixement; quan en parlem, cal deixar clar el caràcter simbòlic o hímnic de les nostres expressions. Cal no identificar Déu amb conceptes filosòfics revestits d’emocionalitat poètica denotada per l’ús de majúscules. Cal parlar-ne el mínim possible, només quan sigui imprescindible. Cal evitar la temptació d’una possible vinculació de Déu amb nocions de la física, com ara conceptes de la física quàntica, la matèria i energia fosques, les teories dels “multiversos” o universos paral•lels, la fractalitat, etc. Déu no està amagat en algun plec desconegut del cosmos, i la física no és camí cap a la divinitat; Déu no juga a fet i amagar amb nosaltres pels racons de l’univers. Si Déu “existeix”, no deu ser en termes físics, còsmics; o és en termes simbòlics, o és en uns termes que no podem ni pensar, ni imaginar. No és necessària la constatació de l’existència còsmica de Déu per “creure en Ell”, per viure en funció d’Ell. Déu pot ser una construcció simbòlica humana no fonamentada en cap realitat còsmica pre-humana, i no per això deixa de poder ressonar en les entranyes dels humans. No podem saber si Déu existia fa 10, o 14.000, milions d’anys, però constatem que “va existint” en la mesura que els humans hi van fent referència, van elaborant reflexió al respecte, en van fent el seu referent vital central. Creure en Déu no és opinar que Déu existeix; és procurar posar la pròpia vida en referència a Ell, a l’esperit. El que ho aconsegueix és un sant, un separat de la mera condició humana, un salvat.
- Sensibilitat i espiritualitat estan interconnectades, s’influeixen entre sí. Per tant, desenvolupar l’una pot incidir en l’altra, pot afectar-la. Però no com a resultat inevitable, sinó com a predisposició, com a crear condicions de possibilitat, com a facilitar la viabilitat, i també en termes de potencial d’impuls. Un major nivell de sensibilitat no dona accés automàticament al territori espiritual, però hi pot predisposar, ho pot facilitar, ho pot estimular.
- Qui treballa la sensibilitat no està desenvolupant automàticament l’espiritualitat, vulgui o no vulgui, ho sàpiga o no; treballar l’espiritualitat es una opció diferenciada i lliure. Alhora, sembla ser que qui desitja obrir-se a l’espiritualitat ho té més fàcil si treballa la sensibilitat. En aquest sentit, podríem dir que treballar la sensibilitat és una manera de preparar i potenciar la irrupció de l’espiritualitat.
- No totes les obres d’art (com els paisatges, llums, núvols i altres obres de la natura, com els textos o els símbols) tenen una capacitat semblant d’intermediació en l’experiència espiritual; n’hi ha de més adients que altres. L’experiència espiritual depèn del subjecte i del moment, però no només del subjecte i del moment. Hi ha obres amb més capacitat d’impacte sobre un mateix subjecte, o bé amb capacitat d’impactar a més subjectes, o d’impactar-los amb major freqüència o intensitat. Hi ha un art especialment indicat per a desvetllar la ressonància espiritual. Es pot arribar a certs consensos al respecte, ni que sigui només per a grups petits i èpoques breus.
El que s’ha dit fins ara sembla confirmar que l’espiritualitat és un tema sobre el que no és fàcil posicionar-se, però que mereix ser pensat i discutit. La causa de la construcció de l’Esperit en el món d’avui és alhora pertinent i difícil. Cal arribar a formular una visió de l’àmbit espiritual entenedora pels nostres contemporanis i que ajudi a endinsar-se pels camins de Déu.
I amb això, després d’un molt apassionant debat varem tancar la sessió un cop ja havien tocat la mitjanit.
Deixa un comentari